Sartre va emfatitzar el diumenge declinant i intel·lectual. Amb regust de cendra i la vista posada en dilluns. Un diumenge que és “més que un dia més” i que s’empeny en desordre. Com les nàusees. I Umbral va engrunar el diumenge urbà, brut i circumstancial. Castís. Patètic. Exposat. Fora de la gàbia de cristall de la feina diària, deixant-te cara a cara amb les teves pors i la teva vida. Amb les seves pomes enverinades. Els diumenges, per què?, arriben sempre carregats d’amenaça i de no-res. És millor no plantar-los cara. No temptar-los. I quedar-se a casa.
Estic dreta. Al bell mig de la calçada. Envoltada de vehicles desocupats que rondinen amb el motor en marxa. Un gran buit a l’estil Mad Max, penso, quan una rotllana de cares espantades examina el fons de les meves pupil·les. Un somni de diumenge, com em fastiguegen els diumenges! –xisclo en silenci, irritada–, però tenyit de gris i vermell, decideixo. Pluja i sang. Els meus peus xipollegen sobre una línia negra brillant. Ampla com tres cames. I més enllà hi veig un bassal en un porpra exquisit. M’emociono gairebé fins a la llàgrima pensant que aquella bellesa, la sang que ara m’ennuvola la vista, és la que corre per les meves venes. M’expliquen que m’ha tirat la ratlla. La ratlla i la pluja, diuen per tranquil·litzar-me.
L’Ajuntament ha de fer obligatori el casc malgrat arrisqui la moguda del seu Bicing
Què en fem, de la bici? Com et dius? Jordi Cruyff, responc dignament. Una boja amb la cara trencada, pensen i, esclar, es preocupen, fins que aclareixo que sé que aquest no és el meu nom. Que és el de qui, en aquest tràngol absurd, era no fa gaire a la meva esquerra. Què fa aquest home al meu somni?, em qüestiono fascinada. Llavors les cares avancen incrèdules. Les veig dobles i espantades. I venen urbans i molta gent vestida de negre seguretat per desallotjar la zona. Quan arriba l’ambulància i l’abraçada d’una cadira en blanc brut, el blanc perfecte de xiringuito de platja (màgia!, com he arribat a Sants?, volant? ), a la fi em desperto. No és un somni. És la vida. I sí, és Cruyff qui, amb tres cares que després em donen el seu nom, m’ha aixecat de terra. Em parlen d’un accident, el meu. Que podia haver estat molt seriós. Però somric. Feliç perquè la gent és bona –sospiro ensangonada–, capaç de regalar-te el seu temps un diumenge de merda.
Lee tambiénYamal i la teoria dels cabells
A més he entès, per fi, que anar sense casc és de bojos. Que l’Ajuntament l’ha de fer obligatori malgrat arrisqui la moguda del seu Bicing que ja trontolla. I ha de corregir frens, seients i suspensions de les seves màquines. I els pilons atropellats. I els esvorancs. I finals de trajecte sobtats. I tota ratlla capaç de convertir una patinada en tragèdia. Qui calla, perd la batalla, penso, cantant, mentre juro que duré sempre casc i els diumenges els passaré a casa. El que no sé és si denunciar-ho. Ni sé si, com les multes, les hòsties municipals prescriuen.
