Rapat als costats i al clatell. I amb una crinera, cresta, bròcoli (o enciam?) dalt de tot. Despentinat en tupè o cap amunt, o millor tirat endavant. Tots els joves, però què passa? Van amb el mateix tall de cabells. O, com repetien al seu únic
videoclip del 2016 uns tal Bliper quan la uniformitat era terrible però no havia arribat a això d’avui, “todo el mundo con el mismo puto corte de pelo”. És una broma? Què ens passa?
El tall militar i el rapat han escalat als caps de gairebé tots els nens i s’ha instal·lat als de tots els adolescents. On han quedat els mods, hippies, grunges, rockers, rockabillies, heavies? On és la seva música? Són tots avis els que saben donar personalitat a la seva estètica? Per què tots els joves ara vesteixen, canten, mengen i es pentinen igual? Ells amb dessuadores negres amb caputxa i vambes blanques de sola rígida. Elles, amb una miqueta més de màniga, però buscant igualment aquell uniforme que no els van posar a l’escola. I tots menjant cheesecake i hamburgueses de colors.
I així estem les mares. Una legió de boomers en fora de joc. Descavalcades de velles lògiques. Els nostres fills no saben ni volen saber qui va ser Kurt Cobain. Encara menys James Dean, el primer a despentinar la seva adolescència. Ni que els cabells degradats que clonen els nois del tot el planeta eren obligatoris a l’exèrcit dels Estats Units als anys quaranta i cinquanta. Ni que els van adoptar els afroamericans més cool als noranta, avorrits de fregir-se els rínxols naturals amb química de perruqueria (això era el jheri curl ). Per no saber, no saben ni volen saber com es van pentinar els seus pares i el que feien per dominar les clenxes.
Lee tambiénI ens rèiem de Madrid
Hi ha una teoria, la teoria dels cabells, creada pels germans Walter (científics i perruquers), que reclama la força de la clenxa ( Reeve era Superman quan la partia a l’esquerra i es convertia en el suat Clark Kent si la duia a la dreta, cosa que només han fet sis dels 45 presidents nord-americans de la història), l’explosiu missatge del rínxol (el primer boom, al Renaixement) i la simbologia del color (ni les rosses són ximples ni els pèl-roigs malastrucs), però als nois d’avui això els importa un rave.
Només pensen en (i amb?) la punta de la seva cresta despentinada. Aquest low fade que els iguala a tots i que Lamine Yamal ha complicat amb rínxols en un ros excessiu. De diva encesa. Resem. Que almenys això del tint no s’escampi.
