Hi ha un patró desconcertant en la política espanyola. Davant el risc que es reveli alguna fragilitat del país, ens posem formidables i afirmem que som els millors del planeta. Vegem-ne alguns exemples.
El 15 de setembre del 2008, Lehman Brothers va caure. Va ser l’inici d’una crisi financera mundial que s’encomanaria ràpidament a l’economia real i això provocaria una recessió de la qual va costar més d’una dècada de recuperar-se. Provant d’infondre tranquil·litat a la societat espanyola, l’aleshores president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va afirmar pocs dies després, el 24 de setembre, que Espanya tenia el sistema financer més sòlid del món. Aquella declaració el va perseguir durant molt de temps, ja que la xarxa de caixes d’estalvis es va enfonsar i, al final, va caldre fer un rescat de les entitats financeres, ja amb Mariano Rajoy com a president. El sistema estava en més mal estat del que es va voler admetre. No només no era el millor del món, sinó que vam estar a punt de ser intervinguts com a país membre de l’eurozona.
El 15 de març del 2020 va començar el confinament. Lògicament, la societat estava espantada. Al cap de tres dies, en una intervenció parlamentària, el president del Govern, Pedro Sánchez, va provar d’infondre una mica d’esperança i va dir que el sistema sanitari espanyol era el millor d’Europa i el tercer millor del món, només superat per Hong Kong i Singapur. Va afegir que els nostres hospitals estaven entre els millors del món. Per la seva banda, el coordinador d’ Emergències Sanitàries, Fernando Simón, havia anunciat el 31 de gener del 2020 que “ Espanya no tindrà, a tot estirar, res més enllà d’algun cas diagnosticat”, assegurant que l’epidèmia estava començant a remetre. Tot i això, l’impacte de la covid va ser terrible, amb més de 120.000 de morts. Encara que no hi ha grans variacions entre els països occidentals pel que fa a taxes de mortalitat, Espanya no apareix entre els països amb taxes més baixes. Tots vam poder descobrir les mancances del nostre sistema. Faltaven respiradors, no hi havia mascaretes, els hospitals no tenien llits per als ancians en residències...
El novembre del 2021, la presidenta de Red Eléctrica, Beatriz Corredor, en una entrevista realitzada per Susanna Griso, es va vantar que Espanya tenia el millor sistema elèctric del món i va descartar taxativament la possibilitat d’una apagada. Fa tres dies, després de la brutal apagada de dilluns passat, Corredor, a la cadena Ser, va tornar a insistir en la mateixa idea, assegurant que Espanya té el millor sistema elèctric d’Europa.
Totes aquestes declaracions són manifestament absurdes. No se sap què és pitjor, si tractar la ciutadania com si fossin menors d’edat que cal tranquil·litzar amb missatges hiperbòlics, o el carrincló orgull nacionalista que trasllueixen aquestes declaracions desmesurades en què Espanya apareix com l’enveja del món.
Fins i tot si els experts en comunicació detecten algun benefici d’imatge a curt termini, és evident que, quan arriba el moment de la veritat, l’impacte és molt pitjor. Els responsables que anuncien les bondats insuperables del país queden en ridícul i, al final, s’esquerda la confiança dels espanyols en les seves institucions i serveis.
És natural celebrar el progrés, però d’aquí a pensar que som insuperables hi ha un tros
No hi ha cap necessitat d’anar proclamant les virtuts d’ Espanya d’aquesta manera. El millor és ser franc i reconèixer les nostres fortaleses i debilitats. Si tenim un bon sistema elèctric, de què serveix afirmar que és el millor de tots i que no hi ha risc de res?
Em fa l’efecte que aquesta acumulació d’eslògans amb la forma “som els millors del món en...” no fa sinó revelar certes inseguretats nacionals. Per molt que la majoria dels historiadors insisteixin que Espanya és un país normal, comparable a qualsevol altre país de l’Europa occidental, la veritat és que venim d’una història de grans fracassos nacionals des de començaments del segle XIX. Hem tingut més guerres civils, cops d’ Estat, autoritarisme i governs inestables que cap altre país occidental. La democràcia només es va consolidar a partir del 1977.
Des d’aleshores, seria absurd no reconèixer-ho, Espanya ha superat moltes de les malediccions que van frenar el seu desenvolupament durant els dos-cents anys anteriors. El nivell de progrés en aquest temps ha estat impressionant. És natural celebrar-ho, només faltaria. Però d’aquí a arribar a l’extrem de creure’ns que tenim el millor sistema financer, el millor sistema sanitari i el millor sistema elèctric del món hi ha un bon tros.
Lee tambiénLa debilitat de les noves esquerres
Tal com ho entenc, a Espanya hi ha un públic ampli que agraeix les exageracions nacionals perquè serveixen com a antídot per oblidar el passat vergonyós d’on venim. Històricament, els espanyols es van fustigar comparant-se amb països més avançats que el nostre. Ara que podem mirar aquests països d’igual a igual, resulta incòmode recordar la nostra trista trajectòria històrica. Per conjurar l’amarg record del passat, ens en anem a l’extrem oposat: som insuperables.
Insisteixo que Espanya ha avançat espectacularment al llarg dels últims cinquanta anys. Però tot el subdesenvolupament anterior no ha sortit de franc. El nostre Estat de benestar, el nostre sistema educatiu, el nostre mercat de treball, el nostre teixit empresarial, la nostra democràcia, els nostres mitjans de comunicació, la nostra esfera cultural, no funcionen tan meravellosament com alguns polítics ens volguessin fer creure. En molts sentits, som un país privilegiat, però no hi ha base per a aquesta autocomplaença tan desmesurada. Res millor que saber qui som i d’on venim.