La segona dècada del segle va començar a ser evident que els partits tradicionals entraven en una crisi profunda. Els primers símptomes van ser visibles als partits socialdemòcrates, que ja perdien suport a Europa des de l’any 2000. Van sorgir llavors competidors per l’esquerra, els més potents van ser Syriza a Grècia, Podem a Espanya i la França Insubmisa de Mélenchon (aquest últim és el partit que resisteix més bé). Al Regne Unit, el partit laborista va elegir un líder esquerrà, Jeremy Corbyn; als Estats Units, va créixer amb força la figura de Bernie Sanders.
Al cap de poc temps, els partits liberals i conservadors també van començar a perdre vot, en benefici de partits de la dreta radical, alguns dels quals creixien des dels anys vuitanta (a Àustria i França) i d’altres es van crear de bell nou (a Alemanya i a Espanya). Als Estats Units, Donald Trump va aconseguir el control del Partit Republicà. No era, per tant, un problema únicament de la socialdemocràcia.
Segons el meu parer, aquesta crisi generalitzada dels partits tradicionals respon més a l’erosió dels mecanismes clàssics d’intermediació política que no pas a causes estrictament econòmiques. Dono per descomptat que les condicions econòmiques sempre influeixen en la política, però no sembla que l’ànim antiestablishment de grans sectors de la població obeeixi principalment a aquestes causes. En altres moments de la història recent els indicadors econòmics eren bastant pitjors que ara (per exemple, a començaments dels anys vuitanta del segle XX) i, malgrat tot, no es van donar els sismes polítics que són el pa de cada dia en la nostra època.
En alguns treballs he intentat argumentar que el canvi tecnològic (digitalització) i cultural (individualisme) ha propiciat un qüestionament de la intermediació en moltes esferes de la societat, incloent-hi la política. En la democràcia representativa, els principals mediadors entre la ciutadania i l’ Estat són els partits i els mitjans de comunicació. Tots dos pateixen problemes seriosos de credibilitat. La gent desconfia dels polítics tradicionals i prefereix informar-se més via xarxes socials que a través dels mitjans clàssics.
Com a conseqüència de tot plegat, els sistemes polítics s’han fracturat i desorganitzat. Això explica, en bona mesura, aquella sensació tan estesa que la situació està fora de control, que resulta impossible pensar en solucions polítiques efectives i duradores als grans problemes del present.
Els partits que exploten les pors troben un públic amb ganes de castigar les elits polítiques tradicionals
La crisi política ha acabat afavorint els partits radicals de dreta i no els d’esquerra. Això és evident a Espanya, on Vox gaudeix de millors perspectives que una esquerra fragmentada i enfrontada (Sumar i Podem). Passa una cosa similar a molts altres països.
Per què és la dreta radical qui capitalitza més la crisi política del nostre temps? Aquesta pregunta és fonamental per entendre el que ens està passant. Tanmateix, no tenim respostes convincents. Dir que el pèndol ideològic s’ha desplaçat a la dreta és una descripció dels fets, però no explica gaire: ja sabem que les dretes radicals estan a l’alça, la qüestió rau a entendre per què.
Cal apuntar algunes respostes provisionals i fragmentàries. La primera és que les esquerres presenten avui un missatge defensiu més que no pas transformador: volen protegir com es pugui l’ Estat de benestar i tornar a l’època daurada de la socialdemocràcia, quan la relació entre capital i treball estava més equilibrada que en l’actualitat. Davant l’actitud defensiva de les esquerres, la nova dreta es presenta com una ideologia rupturista que aspira a triturar les restriccions polítiques i regulatòries de l’activitat econòmica i reduir l’ Estat a la mínima expressió (seguretat i justícia, bàsicament).
Lee tambiénLa internacional ferotge
La segona resposta té a veure amb la potència política que encara té l’element nacional. Davant el cosmopolitisme i internacionalisme de les esquerres, la nova dreta apel·la a la sobirania de la nació ( Brexit, nativisme, aranzels) en contraposició a un ordre globalitzat en què els governs tenen les mans lligades. Hi ha una promesa de posar fi a les servituds que suposa la globalització (obertura comercial, lliure flux del capital, deslocalització industrial). S’acusa les elits polítiques tradicionals d’estar més atentes als interessos globals que a l’interès nacional.
La tercera resposta, al meu parer la més important, deriva del descrèdit de la política mateixa. Les esquerres sempre han ofert una solució política a les desigualtats i injustícies que produeix el capitalisme a partir de l’acció col·lectiva de sectors populars. Ja sigui per fer la revolució o per introduir reformes progressistes, es requereix tenir fe en la política. En la mesura que en les societats occidentals s’ha instal·lat un fort sentiment antipolític, de desconfiança cap a les elits, l’esperança i la il·lusió de millora que les esquerres encarnaven s’han esgotat, i han donat pas a un pessimisme una mica malenconiós, reflectit en la creença que els fills viuran pitjor que els pares i en la por que ens dirigim irremissiblement cap a una catàstrofe mediambiental que podria carregar-se la civilització.
Per descomptat, cal argumentar que correspon a les mateixes esquerres rectificar el pessimisme regnant. El problema és que ningú no sap gaire com es pot aconseguir aquest canvi. Mentrestant, els partits que exploten les pors i els ressentiments troben un públic amb ganes de castigar les elits polítiques tradicionals.