Una taula de nens és alhora un paradís i una presó. Un paradís, perquè no hi ha normes ni pares, i la utopia en qüestió és custodiada únicament per la ridícula i desinteressada autoritat d’un cambrer. I una presó, perquè el menjar és terrible, no té varietat ni es pren seriosament a si mateix, cosa que el converteix en una desconsideració no només envers les papil·les gustatives de les criatures, sinó també envers la seva curiositat i capacitat pel gaudi.
Aquesta és una reivindicació que carretegem des de la infància molts d’aquells que vam ser nens sibarites, i estic segura que el meu jo de set anys exclamaria: “Ja era hora!”, quan s’assabentés que per fi he escrit quatre coses sobre aquest tema transcendental en un diari. Que se’ls mengin els grans, els macarrons covats i el tall arrebossat!
Com en tota illa perduda i com en tota presó, en una taula de nens sempre es respira la possibilitat d’un amotinament. Puc explicar amb orgull que una vegada vaig formar part d’una revolta que no només va aconseguir assenyalar la injustícia que la instigava, sinó canviar les coses. Al casament d’una cosina segona, la taula de criatures es va plantar i vam exclamar que si no ens donaven el bon menjar –el pernil, les gambes, les orades i el xai–, no dinaríem. El compromís amb les nostres demandes era tan ferm, que després d’un munt de negociacions amb adults lleugerament entonats, vam aconseguir degustar el mateix àpat que la resta de comensals.
Que se’ls mengin els grans, els macarrons covats i el tall arrebossat!
Malauradament, la història es torna fosca. La insurrecció truculenta. La platja i les palmeres de sobte remeten a El senyor de les mosques. Algunes de les criatures que formaven part d’aquella taula es van emborratxar de victòria, i en comptes d’assaborir les viandes que havien aconseguit gràcies a la lluita organitzada, van deixar que el triomf se’ls n’anés de les mans.
Lee tambiénAmb certa precisió i mesura
El que havia començat com una rebel·lió per una causa justa es va convertir en una tirania, en un abús de poder infantil, en una tortura injustificada del pobre cambrer –mediador que havia aconseguit el canvi de menú, i per qui, amb tota la crueltat de què els nens són capaços, no es va sentir cap mena de compassió– exercida a força de fer porqueries amb les begudes i el menjar, i de cridar tota mena de bromes puerils.