Tinc un molt bon amic que fa uns mesos va aconseguir una cosa gairebé impossible: comprar-se un pis a Barcelona. I no per especular. Per viure-hi. Un paio estrany, el meu amic. Des que va demanar la hipoteca es va trobar amb un tema recurrent: la seguretat del nou habitatge. L’empleada del banc el collava perquè hi posés alarma. Li donava un tipus d’interès més baix si la contractava. I li insistia: “Com vols no posar alarma comprant-te un pis que és un primer”.
Però el meu amic és de conviccions fermes. No ha estat mai alarmista. Li causa rebuig l’allau de publicitat agressiva que per terra, mar i aire rebem de les grans companyies dedicades al sector. Publicitat per espantar el personal. Al meu amic li fa ràbia que en menys de deu anys el focus informatiu hagi girat 180 graus. Hem passat de parlar de desnonaments a parlar d’ocupacions, quan les estadístiques oficials desmenteixen que l’ocupació sigui un problema del volum que indiquen les hores d’atenció mediàtica que se li dediquen.
Com ja el va advertir l’empleada del banc, va passar el que havia de passar. Al meu amic li van entrar a robar durant la Setmana Santa. El que el va sorprendre més no és que li remenessin els calaixos i els armaris o que li robessin un portàtil.
El va sorprendre el que molta gent li comentava sobre el robatori: “Doncs has tingut sort que han entrat i no s’hi han quedat a viure”, com si això fos el més habitual. Aquest és el marc mental en què vivim. El marc mental que ha guanyat la batalla cultural.
El meu amic es va haver de menjar la ràbia i els principis, i va començar a trucar a empreses del sector de les alarmes. La primera va ser una companyia que ara ha entrat en el negoci, que també és plataforma televisiva i té el futbol en exclusiva. No donaré més pistes. Van ser molt amables i atents amb ell. Li van insistir que ells tenen una assegurança antiocupació i una càmera que grava si t’hi entren ocupes. Es veu que aportant les imatges les autoritats judicials els fan fora en un tres i no res. “Sense imatges, els ocupes s’hi queden perquè la legislació és molt laxa amb ells”. El meu amic els diu que s’ho rumiarà. Durant les quatre setmanes següents el mateix senyor, sempre amable, li va trucar unes quinze vegades. Si no li agafava el telèfon, li trucava des d’un altre número.
Hem passat de l’Espanya de la PAH a l’Espanya de Desokupa
La segona experiència va ser amb una altra companyia veterana del sector, molt segura i molt directa. No donaré més pistes. Hi va trucar un divendres a les sis de la tarda. I el primer que li va dir el comercial era si l’hi podia instal·lar abans de diumenge, que així es guanyava una bonificació. Descartada aquesta opció, li van dir que només li farien el pressupost si anaven a casa seva. El meu amic no va voler donar l’ adreça. I van continuar trucant-li perfils de comercial de tota mena: poli bo, poli dolent, agressiu, un altre de més educat. Quan van comprovar que no hi tenien res a fer, l’última telefonista li va dir que si li tornaven a entrar a robar, aquesta vegada seria per culpa seva.
Lee tambiénPablo Casado i El Último de la Fila
El meu amic ja té alarma. L’hi ha instal·lat una empresa petita, on li van explicar l’oferta i li van dir una cosa inèdita fins aleshores: quan ho tinguis clar, ja ens trucaràs. I no para de preguntar-se: si a mi m’han tractat així, com deuen tractar la gent gran? Han de ser un espectacle, les sessions formatives d’aquestes empreses.
Hem passat de l’Espanya de la PAH a l’Espanya de Desokupa, el líder de la qual confraternitzava amb Aldama dimecres passat. Tot en ordre. Segons totes les enquestes, això és el que ve. Que Déu ens agafi confessats. Perquè d’alarmats ja ho estem.