Diem “onada migratòria” i ja no veiem persones, sinó aigua desbordant-se. Diem “control de fronteres” i pensem en barreres. El llenguatge no és un mirall del món, sinó un motllo: el talla i el tradueix. Quan una metàfora es repeteix, deixa de ser-ho per convertir-se en una realitat acceptada. En el cas de la migració, l’elecció d’imatges no és neutral. Es parla d’“allau”, “invasió”, “flux”, “pressió”, “drama”, “crisi”. Són fórmules que transformen cossos en masses, històries en amenaces, esperances en caos que urgeix contenir. Moltes d’aquestes expressions responen a un marc de deshumanització: el país receptor és un contenidor a punt d’esclatar; els migrants, objectes que s’apilen, mercaderies que es reparteixen, virus que infecten. Així, el focus es desplaça de qui busca refugi a qui –suposadament– s’ha de defensar.
A ells, els “migrants irregulars”, els veiem sovint, però poques vegades els mirem. Apareixen a les nostres pantalles embolicats amb mantes de la Creu Roja, exhaustos, amb la pell esquerdada pel sol i el salnitre. Arriben en embarcacions precàries, escortats –quan hi ha sort– per Salvament Marítim. Baixen trontollant, amb la mirada perduda, convertits en estampa repetida, en xifres sense nom. Són dones, nens, homes joves. Sabem que travessen el mar a la recerca d’una vida millor, però ho ignorem gairebé tot: el que deixen enrere, el que troben aquí.
Ens hem de preguntar quin món dibuixen les imatges que repetim sense pensar
Dimecres, a El Hierro, la mort no va passar a alta mar ni en silenci. Va ser a plena llum del dia, amb el port a la vista. Un cayuco va bolcar a cinc metres del moll de La Restinga, acompanyat per una patrullera. Amb més de 150 persones a bord, quan creien que havien arribat, l’embarcació va escorar amb un desenllaç fatal: van morir set dones, tres d’elles nenes.
Lee tambiénGuanyar sense guanyar
Les metàfores no només simplifiquen: persuadeixen, commouen, orienten el parer. Poden anestesiar l’empatia o despertar-la. La manera com parlem modela el que pensem, i aquell pensament, amb el temps, es tradueix en llei, en política, en tracte quotidià. Per això és vital afinar el llenguatge. Preguntar-nos quin món dibuixen les imatges que repetim sense pensar. I, si fa falta, inventar-ne d’altres. Perquè les paraules que utilitzem per parlar dels altres acaben modelant el que som.