“Tots els taxistes de Lisboa són de Chega!” (Prou, el partit de l’extrema dreta portuguesa). Això m’ho comentava, exagerant una mica segurament, un amic que viu a la capital lusitana quan el vaig visitar fa uns mesos. De fet, la plataforma Uber ha transformat aquesta professió, que era una manera raonable de guanyar-se la vida, en una ansietat permanent. La gent tecleja al mòbil i apareixen, en Tesles xiuxiuejants, uns xofers postmoderns que estan liquidant els vells conductors. I, esclar, votar Chega és una manera que molts taxistes lisboetes tenen de manifestar l’emprenyament.
A sobre de la tradicional geografia d’oceans i continents, ha sorgit una nova cartografia de plataformes que són autèntiques plaques continentals (Google, Uber, YouTube...), creuades per una hidrografia de xarxes socials (TikTok, Instagram...), i a tot això s’hi afegeixen nous mars i masses oceàniques de caràcter lúdic. És en aquest atles innovador on les persones viuen, sense deixar de ser als antics mapes. I algunes d’aquestes realitats liquiden sense pietat antigues maneres de viure. No són només els taxistes; hi ha regions senceres que queden en qüestió, com l’Alentejo, que és una part del nostre Portugal buidat, i també s’hi vota molt Chega.
De nou el meu amic de Lisboa: “Ara hi ha una plataforma més barata que Uber. La vaig fer servir i em va aparèixer un taxista pakistanès que no parlava gens de portuguès i només sabia fer anar la primera marxa de la caixa de canvis”. Aquesta és la segona part del problema: els que ja han perdut tant assisteixen a l’arribada d’una multitud d’immigrants que remata el seu fracàs. És el cop de gràcia, el cop de misericòrdia. Quan es va produir el terratrèmol de Lisboa, el 1755, primer va ser el sisme i, després, un tsunami devastador. A Occident, la potència sísmica de la globalització va anar seguida d’intensos corrents migratoris que causen inquietud. La immigració no és en si mateixa un fenomen negatiu, per descomptat, però el ciutadà la percep com una allau humana que no controla ningú, de la mateixa manera que el nou món global va sorgir galopant descontroladament.
De fet, la globalització que es va imposar després del naufragi de la Unió Soviètica i de l’obertura definitiva de la Xina al capital, als anys noranta, es va fer pensant únicament en els més poderosos. Van ser els diners els que la van planejar i no hi havia ni un sol sindicalista a la sala de màquines. El resultat va ser l’esclafament d’una part considerable de les classes mitjanes europees i occidentals. Aquestes persones, òrfenes recents del comunisme redemptor, un cadàver de la història, van descobrir així mateix que eren filles bastardes del nou sistema. Per descomptat, moltes s’hi van adaptar. Però els joves actuals, que van néixer dins d’aquest panorama, saben prou bé que difícil que és obrir-se camí. Molts tenen biografies en forma d’atzucac, i entre ells n’hi ha que, a Portugal, voten Chega.
Molts joves tenen biografies en forma d’atzucac, i entre ells n’hi ha que voten Chega
I ara ve la part potser més trista d’aquesta història: aquesta massa de vides dures, desconjuntades, que ja no comptava amb revolucionaris d’esquerra per redimir-les, va ser detectada pels radars dels tradicionalismes nacionalistes occidentals més rancis. I van aparèixer els nous vampirs polítics que s’alimenten de la sang d’aquest ramat de gent amargada. A Portugal, el vampir es diu André Ventura i, a l’última campanya electoral, va tenir un parell d’atacs en directe, el van ingressar en hospitals i en va sortir amb un crucifix a la mà, tiretes i cotó fluix als canells, per fer el seu últim míting. Segons ell, Déu li estava dient que havia de parar.
En la vetllada del dia de les eleccions, que va brindar a Chega gairebé el 23% dels vots, un Ventura renascut va concloure el discurs de la manera següent: “Jo acostumo a escoltar els consells de Déu, però en aquest cas no els escoltaré i no m’aturaré fins a ser primer ministre de Portugal”. Senyores i senyors, Moisès es rebel·la contra Jahvè per amor del seu poble. De manera que a Portugal tenim un Llucifer nacionalista. I és que aquests vampirs són, en general, tot un espectacle.
Lee tambiénEl lloc de Déu
I aquí ens trobem amb una altra baula d’aquesta cadena: la gent que s’ha quedat enrere, aquests joves que no se’n surten, estan en molts casos mal preparats (de vegades, independentment dels títols acadèmics que tenen) i és fàcil manipular-los. A Occident, hi ha un dèficit educatiu i cultural que els professors coneixem bé. Tot un drama resultant, en part, dels buits lúdics d’internet que buiden al seu torn les persones que s’hi perden. Per tant, una cosa són els líders de l’extrema dreta, en la seva immensa majoria descarats manipuladors de grups socials en crisi, i una altra aquelles persones, que han de merèixer el nostre respecte, víctimes del fet que hàgim avançat cap a la globalització i internet sense calibrar-ne les conseqüències i deixant-nos conduir cegament per la lògica cruel del capital.
En els temps en què hi havia esquerra de debò, aquesta ens feia sentir culpables que hi hagués camperols i obrers de pel·lícula neorealista italiana, a la recerca d’una bicicleta d’esperança. Ara cal veure aquestes persones desorientades com una falta que hem comès, encara que la lògica neoliberal ens empenyi a considerar que no són responsabilitat nostra. Però ho són i molt. I com que els vampirs no resoldran els seus problemes (vegeu el que passa als Estats Units), sinó que senzillament utilitzaran els seus vots, és important que la ciutadania i els polítics responsables ajudin aquesta gent, que està clamant la seva desesperació votant com vota.