No sé de qui és la frase “La revolució no serà televisada”. O simplement la vaig llegir en una samarreta. No l’havia acabat d’entendre mai. Per què no pot ser televisada una revolució? Vaig recórrer a l’hemeroteca d’aquest diari i vaig trobar un tros d’article de Francesc Peirón, corresponsal a Nova York, on s’explica tot. És un vers d’una cançó cèlebre de Gil Scott-Heron, referent musical dels drets civils dels negres. Convertida en himne, la cançó aborda la brutalitat policial, la desigualtat, el racisme, el consumisme i les mancances dels mitjans de comunicació de masses.
Palestins recullen menjar donat en una cuina de Gaza
El poema és del 1971, just quan el moviment dels drets civils s’apagava, després d’una dècada revolucionària. Gil Scott-Heron pretenia donar un cop a sobre de la taula i recuperar la protesta i el carrer perdut: “Si vols generar un canvi en la societat, t’has de mobilitzar i no et pots quedar assegut al sofà mirant-ho per televisió”.
Avui és una època en què no hi ha cap moviment revolucionari en auge. Algunes fogonades en la lluita feminista o protestes pel preu de l’habitatge. Però sense que desbordi els carrers i atiï els nostres governants a canviar les polítiques. És més, el que és revolucionari passa ara per ser fatxa, fins al punt que fatxa ha deixat de ser un insult. Segurament s’ha utilitzat en excés i el mot, com es diu ara, s’ha democratitzat. No em digueu que no té mèrit: democratitzar el terme fatxa. L’hi arriben a explicar a Millán-Astray i li agafa un ictus. Els fatxes es defensen dient “a mi tant me fa que em diguin fatxa, perquè és que ara tot és fatxa”. Ningú no ha contestat millor a aquesta collonada que el còmic andalús Manu Sánchez: “Tot no sé si és fatxa, però tu sí”.
Era a casa dissabte passat no mirant el festival d’ Eurovisió. No mirant vol dir que tenia la tele posada a La 1, la veu abaixada, mentre llegia l’especial Campions de Lliga que ha fet la secció d’ Esports de La Vanguardia, encapçalada per Joan Josep Pallàs, que s’ha esperat al final de temporada per petar i ser baixa de cara al Mundial de Clubs. La sap llarga, el paio.
Espanya va ser un dels països que van donar dotze punts del televot a Israel a Eurovisió
De tant en tant mirava cap a la pantalla per veure si passava alguna cosa. Vaig veure un concursant que es movia igual que ho feia David Fernández amb Buenafuente quan interpretava el personatge d'El Gilipollas. Vaig apujar la veu per escoltar Melody. A mi em cau bé aquesta noia i m’ha semblat molt lleig que la critiquessin per no donar la cara després de quedar antepenúltima. Tenim el llindar de l’empatia en els nivells més baixos d’ençà que Marisa Naranjo la va cagar donant les campanades.
Lee tambiénCom celebrar una Lliga sense oblidar Pepe Mujica
No vaig tornar a aixecar el cap fins a la part final de les votacions. La disputa em penso que era entre França i Àustria. Però tot d’un plegat, Israel, classificada cap al mig de la taula, va rebre una injecció de dopatge en forma de televot i es va col·locar líder, lloc que no va perdre fins que l’hi va arrabassar Àustria en l’últim sospir.
Espanya va ser un dels països que van donar dotze punts del televot a Israel. No va ser poca la gent que se’n va alegrar: des d’una diputada del Partit Popular fins a Martínez-Almeida passant per la sempre atenta presidenta de la Comunitat de Madrid. Es tractava de donar suport a Israel (hi ha gent per a tot) i alhora fotre Pedro Sánchez, que havia manifestat que el país liderat pel genocida Netanyahu no hauria d’estar participant a Eurovisió, pel tracte inhumà que està donant a la població palestina de Gaza.
Jo no sé a quina degradació moral hem arribat. Però dissabte passat la suposada revolució de sofà del televot va ser televisada. I el genocidi també.