Els resultats de les eleccions generals portugueses presenten molts matisos i no poques lliçons per a la política espanyola. En primer lloc, la importància, en el debat polític actual, d’estar violentament dalt de tot, encara que un es vegi envoltat de flamarades. La vehement polèmica sobre els negocis de Montenegro ha acabat sent el tron on s’ha assegut aquest líder del centredreta, vencedor d’aquests comicis. Avís als que a Espanya assetgen Pedro Sánchez: pot ser que, sense adonar-se’n, el que estiguin fent sigui perpetuar-lo al seu castell de la Moncloa.
D’altra banda, el partit de Montenegro, el PSD, i la coalició que encapçala, AD, de centredreta, demostren el valor que tenen avui a Europa formacions equivalents, que funcionen com a tallafocs de l’extrema dreta. Com a Alemanya, assumeixen el paper que els partits socialistes van exercir en l’època d’un comunisme global expansiu, que irradiava de l’URSS i de la Xina. Montenegro fa avui amb Chega (Basta), la dreta radical portuguesa d’ André Ventura, el mateix que el socialista Mário Soares va dur a terme amb el ferri Partit Comunista Portuguès, d’ Álvaro Cunhal: tenir-los a ratlla. A Espanya, mentrestant, el PP funciona més aviat com un colador del radicalisme conservador i potser és aquesta la raó
per la qual es manté estancat o baixant en els sondejos.
El vot de l’extrema dreta és una realitat estructural a Occident, nascuda de la
penombra econòmica i social en què tots estem. Aquest electorat és, en el cas portuguès, una paella en què hi ha de tot: joves sense futur a la vista, sectors desarborats de la classe mitjana, votants comunistes que han decidit emprenyar-se per l’altra banda, la inquietud generada per la immigració i un tradicionalisme nacionalista que no morirà mai. És una bona notícia que, en molts països, la digestió d’aquella paella es faci democràticament.
No hi ha alçaments, intents o grups terroristes i la considerable participació en els comicis portuguesos, gairebé del 65%, significa que la gent opta pel més correcte sistema de cop d’Estat: el vot enfurismat de protesta. Serà, sens dubte, una llarga digestió, la d’aquesta paella; cal tenir paciència, fermesa i capacitat d’entendre què demana la gent. L’extrema dreta no té per què ser fatalment el final d’una democràcia, sinó, més aviat, una dimensió del funcionament del sistema democràtic davant la qual cal tenir coratge, cosa que no li cal a Montenegro.
Al país dels clavells vermells fa l’efecte que l’esquerra es mor. El gran derrotat, el socialista Pedro Nuno Santos, es va equivocar llançant-se en uns comicis amb el principal argument de la falta d’idoneïtat ètica del rival. En un país amb un Estat aclaparador són molt habituals les martingales, sentides com un comprensible alleujament. “No n’hi havia per a tant”, han dit els electors a Nuno Santos.
Però la realitat és que amb Rússia i la Xina transformades en nacionalismes imperials és cada vegada més difícil plantejar solucions d’esquerres que no semblin una mica anacròniques, i és un avís molt seriós per a l’esquerra espanyola: la principal raó per què tenen el poder no és la ideologia, sinó el fet que plantegin de moment la millor solució per al problema de les nacionalitats hispàniques. A Portugal l’espera ara un nou govern de Montenegro. Els socialistes s’han de reinventar: hauran d’elegir un altre líder i és probable que sigui algú de perfil més moderat, cosa que li podrà donar al país bastanta estabilitat.