La conclusió més tràgica de la gira de Donald Trump per l’ Orient Mitjà és que no viu en la història, ni sent el pes de les races i les religions. Tampoc no entén que l’orgull dels desposseïts pot ser molt determinant.
Té raó quan diu que gairebé tothom té un preu i que l’interès comercial preval, fins i tot, sobre greuges ancestrals. És d’agrair que no camufli els seus negocis darrere dels valors, que sigui sincer i admeti que els drets humans són un fre al desenvolupament econòmic.
Quan el president dels Estats Units anima els autòcrates de l’ Orient Mitjà a fer el que vulguin amb la seva gent perquè ell no és ningú per demanar-los que respectin els demòcrates, els homosexuals, les dones i els immigrants esclavitzats, parla com parlaria un capo de la màfia reunit amb altres dons per repartir-se el territori de cada un.
Aquest pragmatisme és bo per als poderosos perquè consolida l’statu quo. Els de dalt, a dalt, i els de baix, a baix. Als dictadors i als monarques absolutistes no els importa la igualtat de drets i oportunitats, sinó l’estabilitat. Afavoreix tant les inversions que reprimir la dissidència està més que justificat.
Trump, il·luminat, no veu les ombres, com aquestes a la sinagoga aAbu Dhabi
Trump està molt còmode amb els palaus sumptuosos, amb el marbre i l’or, amb els sabres i les dagues, amb l’intercanvi de compliments i regals, com el Jumbo de 400 milions de dòlars que li ha donat Qatar.
Torna a Washington amb promeses d’inversions milmilionàries en productes nord-americans, sobretot armes i semiconductors, així com en els serveis immobiliaris i financers de la família Trump: una torre a Jidda i una altra a Dubai, un camp de golf a Qatar i una inversió de 2.000 milions de dòlars a World Liberty, l’empresa que els Trump van crear l’any passat per comerciar amb criptomonedes.
MGX, un fons d’ Abu Dhabi, adquirirà de World Liberty 2.000 milions d’USD1, la criptomoneda dels Trump, i els invertirà a Binance, el Wall Street de les cripto, un mercat que blanqueja capitals amb un director general que, després de passar quatre mesos entre reixes, espera el perdó del president.
Aquest acord el van anunciar fa dues setmanes al mateix Abu Dhabi Eric Trump, tercer fill de Trump, i Zack Witkoff, fill de Steve Witkoff, el més amic dels amics del president, un magnat immobiliari de Nova York que actua com si fos el secretari d’Estat. El seu pes en la diplomàcia dels Estats Units és molt superior al de Marco Rubio. Reconeix que no sap res de relacions internacionals, però es fia del seu instint. Si ha reunit una fortuna valorada en 2.000 milions de dòlars és perquè a l’altre costat de la taula hi ha tingut negociadors més pragmàtics que maquiavèl·lics.
Netanyahu es converteix en un destorb per als negocis de Trump a la regió
Amb aquest realisme, Witkoff ha aconseguit que Hamàs alliberi un ostatge nord-americà, negociació que ha portat d’esquena a Netanyahu.
El primer ministre israelià, que ha tret de polleguera tots els presidents nord-americans des de Bill Clinton, sembla que ara és un destorb per als negocis de Trump a l’ Orient Mitjà. I és que la seva capacitat de manipulació cau en picat quan la Casa Blanca no té més prioritat que l’interès personal del president.
És molt revelador que Donald júnior, el fill gran de Trump, participi la setmana que ve en el Fòrum Econòmic de Qatar amb una xerrada sobre com monetitzar MAGA, el moviment nacionalpopulista del seu pare.
Als negocis de Trump els aniria molt bé que l’ Aràbia Saudita reconegués Israel. Per això, Netanyahu hauria de deixar les armes i obrir una via cap a l’autodeterminació de Palestina. Tot i això, com que la seva intenció és mantenir la guerra, Trump critica que no permeti l’entrada d’aliments a Gaza.
Witkoff està convençut que la lògica capitalista del benefici permetrà tancar l’acord nuclear amb l’ Iran, estabilitzar Síria i assegurar la lliure navegació al mar Roig. La treva amb els huthis també s’ha gestat d’esquena a Israel, que tampoc no té cap paper en les negociacions amb l’ Iran.
Netanyahu prefereix bombardejar i Putin vol el mateix. Trump sembla que no entén que la guerra els manté al poder. Si els diu que les guerres són molt cares, ells li contesten que les derrotes són impagables.
Trump desitja reunir-se amb Putin i espera que Erdogan li doni un cop de mà per convèncer-lo d’un armistici a Ucraïna. Seria bo per a la indústria del gas i del petroli. Creu que els iranians ho han entès.
Turquia i Rússia, tot i això, igual que l’ Iran i els països àrabs, saben molt bé que els Estats Units els han debilitat durant dècades.
El pragmatisme comercial afavoreix l’estabilitat, que, al seu torn, justifica la repressió
Si Trump sentís el pes de la història, entendria que la relació estratègica i la dependència econòmica que aquests països tenien dels Estats Units no els feia lliures ni iguals. Però com que sembla que flota en l’èter de la innocència, els assegura que els seus crims tant li fan, que és com ells i que està de part seva, a favor de l’autoritarisme i els bons costums.
La lògica és simple i sinistra: els homes forts guanyen quan hi ha respecte mutu i territorial. Trump creu en aquest pacte d’honor i ells, maquiavels al món opac dels fanals i les traïcions, li regalen un avió i li diuen a tot que sí.
