“S’imagina una Europa sense Espanya?”. Era una vinyeta de Forges, dels setanta, crec, quan ens preguntàvem, ansiosos, si ens admetria la Unió Europea. Feia dècades, sota el franquisme, que somiàvem amb aquells països “nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç”, com va escriure Espriu. Nosaltres, en contrast, habitants d’una “covarda, vella, tan salvatge terra”, ens sentíem ciutadans de segona al món, i tractats com criatures pels nostres governants, que ens censuraven els diaris, decidien de què es podia parlar i què era “matèria reservada”, ens tallaven les escenes “pujades de to” a les pel·lícules...
Quan sortíem a l’estranger (nord enllà; al sud no li fèiem ni cas), ens semblava (amb raó) que ens miraven per sobre de l’espatlla. Ens admetrien alguna vegada al prestigiós club? El diàleg de la vinyeta de Forges no era gaire encoratjador: “S’imagina una Europa sense Espanya?”, pregunta un, com a argument irrefutable per a la nostra admissió, i l’altre, resignat i realista, contesta: “No: la veig”.
Alguna dirigent d’esquerra diu: “Si volen guerra, que hi vagin ells”
El 12 de juny vinent farà quaranta anys que Espanya va firmar el tractat d’adhesió a la Unió Europea. Però tinc la impressió que, d’alguna manera, no ens ho acabem de creure. És veritat que ja no menyspreem el nostre país com abans: fa temps que no sento utilitzar l’argument d’“això, en un país civilitzat, no passaria” (per exemple, que un responsable polític que hauria de dimitir es negui a fer-ho). Som conscients que estem molt millor, en termes econòmics, polítics o de drets socials, que molts dels nostres veïns, i quan viatgem nord enllà, ja no percebem menyspreu, sinó sovint admiració. Però, així com França o Alemanya senten que són Europa i s’han de comportar com a adults responsables, aquí noto una actitud, quan les coses van mal dades, d’“això no va amb nosaltres”. En particular, quan es tracta de la guerra.
Lee tambiénIdeologia contra ciència
Per descomptat, hi pot haver molts motius per no participar en una guerra, no acceptar-la, no armar-se... Però a Espanya (no així en altres països), el que surt de vegades és un “que s’apanyin els grans”. Com aquell lema, el recordeu?, de “”Déjenos en paz, señor Aznar ”, o el que diu ara alguna dirigent d’esquerra: “Si volen guerra, que hi vagin ells”. És l’actitud espanyola que va denunciar Unamuno respecte a la ciència: “Que inventin ells!”, aplicada ara als conflictes bèl·lics. Que guerregin ells!