Gran expectació popular i mediàtica davant l’elecció del nou Papa i, com sempre, moltes ganes de manipular la votació, tant des de dins de l’Església com des de fora. Sobretot dels que creuen que amb el concili Vaticà II va començar el declivi d’una institució que voldrien més lligada al poder terrenal, més autoritària i menys oberta a escoltar dissidències i misèries. I el conclave no ha decebut. Els que van entrar papes n’han sortit arquebisbes i l’escollit, tot i no ser pràcticament desconegut i perifèric com va ser el cas del papa Francesc, és una figura interessant, amb prou arestes per poder especular sobre el seu papat.
Per a què serveix un papa? Aquesta pregunta infantil és tot
un repte per intentar explicar aquesta barreja de lideratge espiritual, intencionalitat política,
comandament d’un exèrcit immens i divers i el repte de la comunió amb el misteri i l’absolut en temps de presses digitals, vídeos superabundants i escrutini a les xarxes. Potser per això Lleó XIV és el primer Pontífex amb una llista prou significativa de tuits per analitzar.
Barreja, superació, reptes i senzillesa; el Papa és el contrari del tirà de Washington
No em pertoca fer vaticinis o anàlisis: afortunadament aquest diari ha fet i fa encara un esforç ingent per publicar els millors especialistes en la matèria des de la mort de Francesc. Però el que més m’ha cridat l’atenció de monsenyor Prevost és la complexitat dels seus orígens i de la seva carrera dins l’Església.
Lee tambiénCarpe diem analògic
El naixement, fruit de la barreja i el nomadisme que caracteritza el seu país d’origen, els Estats Units. Del Carib a Nova Orleans i a Chicago, d’avantpassats espanyols, francesos i americans. El seu apostolat, amb la tria per Llatinoamèrica fins al punt d’acceptar la nacionalitat peruana. L’admiració pel seu pare obrer d’origen canadenc que destaquen els seus amics, com el capellà tortosí Jordi Bertomeu (punta de llança en la lluita contra la pederàstia i els abusos a l’Església). I la crida del papa Francesc al Vaticà perquè l’ajudés en la seva revolucionària designació de nous bisbes.
Barreja, superació, reptes i senzillesa. Tot el contrari del tirà daurat de Washington que potser ha oblidat que el seu poder és temporal i el de l’Església es mesura en segles.