Al meu amic Xavi, quan es queda a casa, li agrada dormir al sofà i amb la tele engegada. Dimarts, després de veure l’Arsenal-PSG, ens vam posar un capítol de la nova temporada d’Anatomía, el programa de Mamen Mendizábal, que s’estrena diumenge vinent amb una reconstrucció al mil·límetre del cas Mainat. Amb l’ensurt al cos me’n vaig anar al llit i ell es va quedar al seu aire, mirant El chiringuito.
Pedrerol és el paio més intel·ligent de la tele. La línia editorial del programa és florentiniana, l’audiència, majoritàriament madridista, però quan el Reial Madrid perd, el programa ho peta perquè els del Barça ens posem a mirar-lo. Jugón. Si guanya, se n’alegren perquè guanya el Madrid; si perd, se n’alegren perquè tindran una audiència enorme.
Des de la derrota a la Copa, molts culers s’han passat per El chiringuito per veure com explicaven que al Reial Madrid, infal·lible a les finals, després de remuntar –la seva especialitat des del segle passat– el tornés a remuntar l’equip rival, en aquest cas el Barcelona. I el programa no decep mai. Només dos dies després, aquells tertulians formats a l’acadèmia SobreActors Studio donaven voltes a la pregunta de si Lamine Yamal anava massa sobrat.
Era la vigília que l’únic equip espanyol que queda a la Champions jugués la seva semifinal. M’estranyaria que, tan patriotes com són, el que busquessin amb la pregunta fos desestabilitzar el jugador del Barcelona. Segur que no.
Lamine Yamal havia fet aquell dia la seva primera roda de premsa abans d’un partit tan transcendental. I el nano, fugint de les falses modèsties, es va quedar a gust: “Crescut? Mentre guanyi no em poden dir res. Quan em guanyin, sí” o “ Por? La por la vaig deixar fa temps al parc de Mataró”. Són declaracions molt poc culers, perquè aquí som els reis de la contenció, de no llançar les campanes al vol, de no presumir gaire quan la vida ens somriu. Som de pensar que si tot va bé és que una cosa dolenta està a punt de passar.
Va arribar dimecres, i Lamine es va consagrar a nivell mundial, amb un gol estratosfèric i dos travessers. Hi ha instants que fan olor d’història. Aquell gol de Ronaldinho des de fora de l’àrea davant el Sevilla, la nit del gaspatxo, en un partit que va acabar en empat a casa. Igual que dimecres contra l’Inter. Però tots vam saber que allà començava una cosa especial. Com ara. I això no depèn de cap triplet.
Fins i tot al futbol hi ha coses que no s’aconsegueixen només amb diners
Aquesta havia de ser la gran temporada del Florentinat Part II. El Madrid ho havia de guanyar tot i sense massa esforç. Mbappé estava destinat a ser l’home del sextet. I no serà així. El que havia demanat i el que em va arribar. Perquè fins i tot al futbol hi ha coses que no s’aconsegueixen només amb diners. De fet, això de Lamine, Cubarsí, Casadó, Fermín, Bernal, Martín... amb diners no hauria passat.
Lee tambiénCarretera i Barça
Lamine Yamal va acabar el partit de l’Inter concedint entrevistes als canals que tenen els drets de la Champions. Entre els quals la CBS, amb Thierry Henry al capdavant. El davanter francès ofereix un postmatx gairebé sempre viral que ha vingut a ocupar el lloc deixat per un altre blaugrana, Gary Lineker, excomentarista de la BBC. Henry, rendit al futbol de Lamine Yamal, li va anunciar que aniria al clàssic i li va demanar si li podia regalar la seva samarreta. Lamine va acceptar, però a canvi d’una altra samarreta d’Henry. “Del Barça”, va apuntar Henry. “ O de l’Arsenal”, va contestar Yamal. Quan Henry jugava a l’Arsenal, Lamine no havia nascut.
Per cert, missatge per als que en algun moment hem pronosticat la decadència del futbol. El que vam veure dissabte i dimecres és, com a espectacle televisiu (ritme, emoció, girs de guió, drama, apoteosi, deliri, polèmica, bellesa) insuperable. Llarga vida a aquest futbol.