El president Sánchez ha anunciat que la despesa en defensa de l’any 2025 augmentarà, sobre la del 2024, en 10.471 milions d’euros. Tot un xoc. Cal recordar que un increment sobtat d’aquesta magnitud semblava d’enorme dificultat quan es discutia la necessitat d’un nou model de finançament que atengués, entre d’altres, les noves necessitats de salut derivades de la pandèmia i de l’evolució demogràfica.
La necessitat d’enfortir la defensa europea en la nova configuració geopolítica del món i el paper que Espanya ha de voler exercir a Europa fan d’un augment permanent de la despesa en defensa fins al 2% del PIB (xifra oficial del 2024: 1,28%) una necessitat estratègica ineludible. Fer-ho en un any és una imposició europea. Accepto que fos també políticament ineludible. Però exigir-ho denota immaduresa per part de la UE. És un ritme que no és compatible amb l’optimització de recursos i l’eficiència, una manca que, malauradament, pot portar el dia de demà a reclamar anar més enllà del 2%.
Sánchez s’ha compromès a cobrir les noves necessitats de defensa tot mantenint la despesa en salut. És evident, però, que no es pot comprometre a encaixar també aquest any totes les noves necessitats en salut, la qual cosa no seria cap desastre si l’encaix fos possible a mitjà termini. Ja ho he dit: l’absorció de nova despesa és millor que sigui pausada.
Catalunya està preparada per a la indústria auxiliar de defensa, sobretot la digital i la robòtica
Ara bé, l’encaix pausat serà possible si i només si l’economia creix (en termes reals). Ho il·lustro amb un compte idealitzat. Considerem una economia que veu pertorbada la seva normalitat fiscal per necessitats inesperades –permanents però que admeten una transició suau: no és una guerra calenta– i que reclamen una despesa pública addicional d’un 3% del PIB (penseu 1% defensa, 2% competències autonòmiques, com salut). Els ingressos fiscals representen de forma estable un terç del PIB. La política fiscal del Govern és mantenir la despesa en les velles necessitats i atendre les noves només amb l’increment d’ingressos fiscals generats pel creixement econòmic. Quants anys caldran per arribar a l’objectiu? Si el creixement és zero, seran infinits, però si és del 2%, seran cinc anys! (deu si és de l'1%). Es pot jugar amb les xifres, però la conclusió és contundent: una economia que creix genera els marges necessaris per adaptar-se bé als xocs. En aquesta perspectiva dinàmica, el dilema “armes o mantega” queda molt atenuat.
Si cal arribar a l’objectiu immediatament, es pot intentar cobrir el que falta durant la trajectòria ideal de transició amb fons no recurrents. És el que ha fet Sánchez (amb fons Next Generation o consumint patrimoni del FLA).
A Catalunya causa inquietud la percepció que la nova despesa ens pot passar de llarg perquè no tenim indústria clàssica de defensa. Però si ens ho proposem, podem ser protagonistes en la indústria auxiliar, especialment la digital i la robòtica. Posicionar-se en aquest segment té molts avantatges. Serà un component creixent del valor afegit de la indústria de defensa, crearà ocupació de qualitat i, a més, serà típicament d’ús dual: productes electrònics i digitals amb un mercat ampli, útils per a la defensa però també per a la resta, des de l’agricultura fins a la ciberseguretat.
Lee tambiénUna història de dos taxis
No som prou conscients que s’ha iniciat una nova fase en la revolució de la productivitat a la industria. Els avenços espectaculars de la IA, originats als Estats Units, i de la robòtica, provinent de la Xina, portaran la indústria clàssica pel camí de l’agricultura: no serà una gran font de creació d’ocupació directa. El que està passant a la Xina és extraordinari. El mateix país que els salaris baixos van convertir en la fàbrica del món és ara el que, impulsat per la necessitat de competir amb salaris més alts, ha aconseguit avançar i abaratir tant la robòtica que s’ha situat a l’avantguarda de la robotització industrial.
En síntesi: la defensa no impulsa només empreses que facturen productes utilitzables només en defensa (tancs, submarins, avions...) sinó moltes d’altres que dissenyen components digitals multiús o que dissenyen, programen i prototipen estris robòtics. Catalunya està ben preparada per actuar en aquest segment intensiu en coneixement i amb un futur molt obert.