Mort Jorge Mario Bergoglio, la maquinària del Vaticà –entrenada en l’administració del temps– no s’atura. L’Església, que ha perdurat més que qualsevol forma de govern, no necessita un home, sinó un mecanisme. Ha donat sants i botxins, ha predicat la caritat i ha perfeccionat el silenci còmplice. La continuïtat, com grans del rosari, pesa més que qualsevol nom.
El protocol ja s’ha activat: s’inutilitza l’anell del Pescador, s’organitza el funeral, es condiciona la Capella Sixtina i es convoquen els cardenals, que seran tancats cum clave, mentre el món espera el color del fum que s’alçarà de la xemeneia. També s’actualitzen les xarxes socials: de Papa Francesc a Apostolica Sedes Vacans.
El Sant Pare va patir un ictus. En medicina, infart cerebral. En poesia, accent mètric. Com ara: un cop que no altera el ritme del conjunt, sinó que l’accentua. Potser l’eternitat no és el que no mor, sinó el que es repeteix. Da capo al fine.
Francesc va dir no al palau apostòlic, a l’or, a la pompa; va dir sí a la perifèria i al migrant
Malgrat el que va passar dilluns de Pasqua al Vaticà, Roma no va parar de bategar: la ciutat eterna ha vist massa història. Aquest 21 d’abril va celebrar el seu 2.777è aniversari. Tampoc no es van aturar els turistes, que van seguir la seva processó laica. Se’n devien assabentar per una notificació mentre enquadraven alguna cosa amb el telèfon. Potser el Panteó, on l’ull de bou va il·luminar al migdia completament la porta de l’entrada, com cada 21 d’abril? Als mitjans, el vell debat: es mantindrà la inèrcia conservadora o lliscaran petits gestos, encara que no n’alterin l’essència? L’ Església es mou a velocitat tectònica. Cada cert temps, una tremolor: com els nou tocs de campana amb què s’inicia el dol.
Lee tambiénExtraccions difícils
Francesc va ser el primer papa llatinoamericà, jesuïta, el poverello. Va dir no al palau apostòlic, a l’or, a la pompa. Va dir sí a la perifèria i al migrant. I a altres llibres a més de la Bíblia, perquè “la literatura descobreix els abismes de l’home”. No va ser de grans definicions dogmàtiques. Alguns obituaris li retreuen la seva ambigüitat, haver fet menys del que va prometre. El seu llegat no està en la contundència doctrinal, sinó en les formes. Potser per això, quan s’elevi la fumata blanca, molts continuaran recordant les seves maneres. D’altres, el que no va fer.