Ens deien rockeres, i ens complaïa. Encara curtes d’identitat, sentíem el maluc deixat anar, desplaçat pel ritme sincopat, els riffs de guitarra i les veus trencades. Ens interessava més l’estètica del rock que els acords de cinquena trencant la barrera del so. De vegades n’hi havia prou amb una jaqueta de cuir i la cabellera despentinada per creure’s beneïda per la ruptura dels ideals burgesos.
Quan Burning entonava “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” i Nacha Pop recordava la Chica de ayer “jugando con las flores de su jardín”, ens sentíem interpel·lades. Érem nosaltres! Però també suportàvem que Lennon a Run of life cantés que preferia veure la dona dels seus somnis morta que amb un altre home. Avui, en canvi, critiquem les lletres dels hits que escolten les nostres filles, del rap al trap, passant pel reggaeton, sense recordar aquell rock misogin i abusador que tant ens fascinava. Amb ell practicàvem una mena de buidatge de contingut, agafant-nos a les seves formes, a la seva actitud, a la fanfarroneria sexi.
El prestigi dels rockers s’ha mesurat més per la transgressió que per l’excel·lència
Diumenge passat vaig assistir al concert de Lenny Kravitz a Madrid, i em va resultar sorprenent que saludés encomanant-se a la paraula amor, la més repetida durant l’actuació. Amb el seu look icònic, deixava veure un breu top metal·litzat a l’estil Rabanne, Lenny va començar a resar cantant a Déu I belong to you. Sense estupor, aquell gran tema que sempre va sonar romàntic esdevenia una oració davant un públic devot. El músic va explicar a The Guardian que va trobar refugi en l’espiritualitat després de descobrir a teràpia que no volia ser com el seu pare; ell trencaria amb “la maledicció de la infidelitat” familiar. S’ho ha pres tan seriosament que suma nou anys de celibat.
Lee tambiénQuè es pot fer amb aquest dolor?
És curiós que el prestigi moral de les estrelles del rock s’hagi mesurat més per la transgressió i l’escàndol que per l’excel·lència i el compromís, enredats al clixé dels dolentots grenyuts de negre rigorós.
Al concert de Lenny, el factor femení va lliscar per l’escenari entre tots els músics: a la roba, als barrets, a les seves cintures. Una sensualitat encantada impregnava l’antic Palau dels Esports, sense ingenuïtat, amb corbes. Al minut 3.44 d’I belong to you, en la seva tornada, vaig sentir que la segona veu em conduïa al que encara vull ser a la vida. Aquella lleugeresa profunda. Aquell eco. Aquell rock.