Una de les particularitats històriques de la política anglosaxona ha estat la connexió entre representants i votants. Recordo un viatge a Tarpoley, Gran Bretanya, un petit municipi encantador amb una oficina a peu de carrer per al seu diputat. A la porta, l’horari en què escoltava les queixes i les reivindicacions dels ciutadans. Aquest sistema permet, més enllà del contacte real amb l’elector, una independència de criteri dels representants. Als parlaments on hi ha aquesta connexió directa és més fàcil veure alguns diputats votar contra les directives del seu partit considerant que perjudiquen els interessos de la seva circumscripció i, per tant, li compliquen la reelecció. Recorden quantes vegades ha passat això al Parlament espanyol o català? Comptades amb els dits de les mans i per part de diputats que acostumen a acabar al grup mixt.
Però aquest sistema fa temps que s’ha corromput. Si seguim la història recent del Partit Republicà dels Estats Units fins al moment en què entra en l’horror de la mentida, l’antipolítica, el caos i el negacionisme, tot va començar per l’assalt decidit d’un grup extern, l’anomenat Tea Party, que van ser els primers a utilitzar aquestes armes i aquestes propostes. La conseqüència, similar a la desestabilització dels antieuropeistes i filofeixistes del UKIP de Nigel Farage sobre els conservadors britànics: llenya al dissident, dimissions dels més honrats i colonització de la forma- ció per part de tacticistes, immorals i narcisistes com Donald Trump o Boris Johnson.
Lee tambiénDiners pel teu temps
Poden trobar exemples similars als partits de casa davant la impossibilitat de dominar el debat públic quan comencen a aparèixer fenòmens com ara Vox o Aliança Catalana o fins i tot Podem en el seu moment. Lentament els partits adquireixen tics sectaris: el que es mou desapareix de la foto.
I com fer-hi front? Comencem per posar-hi context: l’origen del Tea Party van ser les retallades i el suport al corrupte sector bancari i immobiliari a la crisi del 2008, mentre els seus executius cobraven milionades en bonus. L’antipolítica de tots colors neix de la injustícia que perverteix les regles democràtiques i el convenciment que els poderosos sempre guanyen.